divendres, 24 d’octubre de 2014

LA CONVOCATÒRIA DE VAGA DE L'ASSEMBLEA DE DOCENTS ÉS LEGAL, LEGÍTIMA I VIGENT

La regulació del Dret de vaga ens ve donada per al Reial Decret Llei 17/1977, el qual ve reconegut per la sentència 11/1981 del Tribunal Constitucional, d'aplicació, encara que per analogia, al dret de vaga dels funcionaris, dret que, per altra banda, ve expressament reconegut a l'Estatut Bàsic de l'Empleat Públic (art. 15 c) i a les regulacions autonòmiques (llei 2/1989, art. 82).

El RDL 17/1977 estableix que per a l'exercici del dret de vaga, són necessaris un seguit d'actes preparatoris a fi d'advertir a la part empresarial i als ciutadans de la possibilitat o imminència del conflicte. A més dels comunicats de premsa, reunions, manifestacions, etc., destaca com a acte preparatori el fet d'acudir als serveis d’arbitratge o mediació, com per exemple, a les Illes Balears, el TAMIB.

Pel que fa als subjectes legitimats per poder declarar formalment una vaga, aquest són o bé els sindicats amb implantació tant pel nombre de proclamats a les eleccions sindicals com per la capacitat de mobilització al sector (Art. 2,2,d Llei Orgànica de Llibertat Sindical); o els propis treballadors directament, en el nombre que sigui, ja que la STC 11/1981 va declarar inconstitucional el requisit de què la iniciativa havia de ser recolzada per al manco un 25 per cent dels treballadors de la plantilla.

Una vegada pres l'acord, aquest ha de ser comunicat per part dels convocants a l'empresari afectat i a l'autoritat laboral competent. A la comunicació han de constar els objectius de la vaga, les negociacions prèvies, la data d'inici de la vaga i la composició del comitè de vaga (art. 3 RDL 17/1977). I ha de ser comunicada amb una antelació mínima de deu dies naturals a la data d'inici.

Aquest son els tràmits que han duit a terme els docents que genèricament vengueren a denominar-se l'Assemblea de Docents.

Cal destacar que la norma en cap moment parla de què sigui necessària l'autorització de l'autoritat. Tan sols diu que se li ha de comunicar. Però el fet constitutiu de la vaga és la pròpia comunicació. Cert és que l'administració podrà reclamar l’esmena de les deficiències que pugui localitzar, però això no vol dir que s'estigui a l'espera de la seva aprovació ja que la convocatòria feta per l'Assemblea, com a expressió de la voluntat dels treballadors, ja legitima la vaga per se.
L'Administració, efectivament, va requerir l'esmena de deficiències que es varen contestar i resoldre puntualment. Una vegada esmenades les deficiències, ja res més es va requerir, en clara demostració del compliment de tots els requisits necessaris per una legítima convocatòria de vaga.

A la comunicació, es va reflectir, tal com mana l'ordenament jurídic, la composició del comitè, com a òrgan encarregat de gestionar la vaga, procurar la negociació i la resolució del conflicte.
Diu l'art. 5 del RDL 17/1977 que el comitè estarà format per un màxim de 12 persones. No especifica la norma res sobre quin subjectes en concret han de formar el comitè, quedant a disposició dels convocants la seva elecció. De nou ens trobem que en cap moment és necessària l'aprovació per part de l'autoritat laboral ni de l’administració sobre els membres que ho componen.

Pel que fa a les seves funcions, l'art. 5 assenyala que han de participar a totes les actuacions sindicals, administratives o judicials que es duguin a terme per a solucionar el conflicte. Per tant, la seva màxima funció és la de negociar per arribar a un acord.

Al llarg de la vaga, les parts estan obligades a la negociació, segons estableix l'article 8,2 del RDL 17/1977. Per això el comitè establert per l'Assemblea sempre ha estat disposat a seure's a la seva corresponent taula negociadora, o, si per economia processal així s’hagués acordat, a participar en les de les altres vagues igualment convocades. Si no hi ha participat, no és sinó per la manca de compliment d'aquest deure per part de l'Administració.

En un altre ordre de coses, l'article 28,2 de la Constitució fa referència a l'adopció de les garanties necessàries per assegurar el manteniment dels serveis essencials durant la durada de la vaga. Aquestes garanties poden ser de molt diversos tipus (substitució per militars o forces de seguretat, conciliació o arbitratges, etc.) tot i que el més habitual és la designació de serveis mínims. La seva designació és competència de l'autoritat governativa (art. 10,2 RDL 17/1977), mitjançant resolucions motivades de forma concreta.

La responsabilitat en la fixació dels serveis mínims és una responsabilitat política. Per això, i malgrat que la negociació d'aquests serveis amb els treballadors ve recomanada fins i tot per l'OIT (Organització Internacional del Treball), aquesta negociació no és un requisit indispensable per a la seva validesa.

En canvi, l'administració, en un acte de menyspreu cap a la mateixa, ni tan sols va dictar-ne serveis mínims, tot i la seva importància i necessitat.


 No per això, la vaga no està perfectament convocada. És responsabilitat de l'administració el seu establiment i si no ho ha fet, seves seran les conseqüències. Malgrat aquesta irresponsabilitat, el col·lectiu de mestres sí ha demostrat seny i per això no s'ha emparat en el recurs fàcil de no atendre a cap servei mínim, vista la seva mancança, sinó que ha optat per atendre als establerts per altres convocatòries de vaga.