Un poc d’història
L’Assemblea de Docents de les Illes Balears va néixer el 2013 en un moment de gran tensió política, educativa i lingüística. Era la resposta d’un ampli sector del professorat a unes polítiques que molts centres vivien com una agressió a l’escola pública: retallades, augment de ràtios, precarització laboral i la implantació del TIL, que qüestionava el paper inclusiu i vehicular de la llengua catalana a l’ensenyament.
El moviment no va sorgir de la improvisació, sinó d’un procés de malestar acumulat i d’organització progressiva als centres, fins a convertir-se en una veu col·lectiva capaç d’articular un conflicte social de gran abast.
D’on venim
Per entendre l’Assemblea cal situar-nos en els anys previs al 2013. El professorat de les Illes havia viscut una etapa de retallades i decisions preses des de dalt, sovint sense diàleg real amb la comunitat educativa. La introducció del TIL va ser percebuda com un atac no només a la feina docent, sinó també al model d’escola construït durant dècades. En aquest context, l’Assemblea va aparèixer com una eina d’autoorganització: un espai per compartir informació, prendre decisions conjuntes i convertir el descontentament en acció col·lectiva.
La primera gran etapa del moviment es va viure el 2013, quan els docents van impulsar la vaga indefinida iniciada el 16 de setembre, amb un seguiment inicial altíssim.
El 29 de setembre de 2013, la mobilització va culminar en una manifestació massiva: més de 100.000 persones a Mallorca i milers més a Menorca, Eivissa i Formentera. Aquella jornada va quedar gravada com una de les més grans de la història social de les Illes Balears.
Què defensàvem
Les reivindicacions de l’Assemblea eren concretes però també simbòliques. D’una banda, reclamava la retirada del TIL, del decret de convivència i de la llei de símbols; de l’altra, exigia més recursos, menys ràtios, millors substitucions, beques de menjador i transport, i més estabilitat per al professorat interí. Tot plegat expressava una idea senzilla però poderosa: sense condicions dignes no hi ha educació de qualitat.
Aquesta defensa de l’escola pública va anar molt lligada a la defensa de la llengua catalana. Per a l’Assemblea, el català no era només una qüestió identitària, sinó una eina de cohesió social, d’igualtat d’oportunitats i de normalitat educativa. Aquesta lectura va permetre que el moviment connectàs amb una part molt àmplia de la societat, incloent-hi famílies, entitats culturals i sectors que, més enllà del món docent, compartien la preocupació per l’afebliment de l’escola pública.
Què vàrem aconseguir
L’Assemblea va tenir una força mobilitzadora extraordinària. La vaga i les manifestacions no només varen posar el conflicte educatiu al centre del debat públic, sinó que també varen obligar les institucions a respondre a una protesta que ja no es podia reduir a una simple qüestió laboral. El moviment va rebre reconeixements públics com el Premi Gabriel Alomar i Villalonga de l’Obra Cultural Balear i el Premi Martí Gasull i Roig, que destacaren el compromís en la defensa de la llengua i la visibilització d’un model educatiu alternatiu.
Amb el temps, el cicle inicial de lluita es va anar esgotant. El 2017, desconvocada la vaga i dissolt el comitè, l’Assemblea va suspendre la seva activitat formal, tot i que el treball continuava als centres.
Una pausa fins que el context tornàs a exigir resposta.
Per què continua sent actual
La història de l’Assemblea no acaba el 2013 ni tampoc el 2017. El 2024, el moviment va tornar a activar-se amb força davant nous greuges a l’educació pública, especialment arran de l’acord de pressuposts PP-Vox i de l’augment del malestar docent.
Els docents es tornaren a alçar per coordinar una resposta col·lectiva més sostinguda i per tornar a posar damunt la taula problemes tan vigents com la càrrega burocràtica, la pèrdua de pes del català, la pressió laboral, el desmantellament de l’escola pública i la privatització encoberta del model educatiu.
El 2026, l’Assemblea va fer un gest polític i solidari de gran càrrega simbòlica: va destinar 100.000 euros de la seva mítica caixa de resistència a donar suport a les vagues educatives del País Valencià i de Catalunya. Amb aquest gest, va reivindicar que la lluita docent és compartida arreu dels territoris de parla catalana i que la defensa de l’escola pública no entén de fronteres administratives. També va fer una crida explícita a tornar a organitzar els centres, reactivar les assemblees i reconstruir una resposta col·lectiva forta i sostinguda.
Per als nous docents
Per a qui arriba ara als centres, l’Assemblea pot semblar una història llunyana, però en realitat connecta plenament amb el present. Molts docents que avui s’incorporen al sistema eren infants quan es va viure la gran manifestació de 2013, però els problemes de fons continuen ben punyents: burocràcia excessiva, inestabilitat normativa, manca de recursos, ràtios altes i una pressió creixent sobre la feina docent. Per això, recuperar aquesta història no és només un exercici de memòria, sinó una manera d’entendre d’on venim i per què encara cal organitzar-se.
L’Assemblea de Docents ha estat, i continua essent quan es reactiva, una eina per convertir el malestar en força col·lectiva. La seva història ens recorda que l’educació pública no es defensa sola: necessita veus, espais de trobada i capacitat de resposta. I és precisament aquí on els nous docents poden trobar el seu lloc: no només com a observadors d’un llegat, sinó com a part activa d’una lluita vigent i necessària.
Més informació: