dissabte, 21 de juny de 2014

EL curs que visquérem perillosament

Les 25 presentacions que ja duu arreu de Mallorca el llibre de l'Assemblea de Docents Els tentacles de les tenebres, de Marcel·lí Guerrero, han estat una ocasió excepcional per tornar a debatre sobre l'educació i la mobilització de la comunitat educativa i sobre el decurs d'un curs que, efectivament, no ha estat normal.

També una oportunitat única de retrobar els companys de les diferents assemblees de centre i els col·lectius d'estudiants i de pares que continuen organitzats i mobilitzats a cada poble. I de refermar la gratitud amb les delegacions de l'OCB que hem tengut al costat en tot i per tot.

Ahir a Manacor, per exemple, en Toni Riera ens retornava l'essència i la dignitat del curs "que visquérem perillosament" i que ja sempre formarà part de les nostres vides.

Qui vol un curs "normal" si en pot viure un d'excepcional?


TEXT DE TONI RIERA

El principi
 
Si estiram tots… segur que tomba
7.30 h Manacor. Carrer de Ciutat. L’agranadora del nostre carrer ens saluda cada dia a trenc d’alba: “Ay, que simpático el perrito”. Avui, però, m’ha mirat a mi, i li he vist els ulls plens de camps d’esperança, verds com la meva camiseta. Hem fet la volta de sempre, mudats, jo amb l’alegria de la Plataforma Crida, i ell, amb el llaç quadribarrat a l’arnès. Hem tornat a casa i m’he fet una foto al pit per penjar al twitter: “Amb tot el cor”.
8.20 h He agafat el tren cap a Inca. Era l’única camiseta verda. A Manacor, els companys, pares i alumnes havien quedat per partir amb el tren de les 10.20. A Inca he berenat al Cafè Espanyol. Un panet gustós i un suc. Aviat, escampades i discretes, silencioses, han aparegut les primeres camisetes còmplices. Compareix un amic inquer, en Josep de Luis. Conversam: “S’han posat en contra fins i tot els seus”, em diu, i parlam de tota la comunitat educativa, dels inspectors, dels ajuntaments, i de l’oportunitat que va tenir el Govern de sortir de tot aquest embolic amb la suspensió cautelar del calendari d’aplicació del TIL. No sols no l’aprofitaren, sinó que ficaren més la banya. Ens interromp un estruend encara invisible. Un grapat d’alumnes de l’IES Pau Casesnoves volten el cantó de la plaça de l’Ajuntament d’Inca. Ja són prop de les deu i comencen a proliferar més camisetes, però sense exagerar. L’ambient és distès i expectant. Alguns parteixen cap al tren. D’altres no es fien del transport públic un dia com avui i parteixen en cotxades cap a Palma.
10.36 h Partim amb el tren cap a Palma a cada estació hi pugen camisetes verdes. Mestres i professors, alumnes, pares i mares. Les converses es repeteixen. La il·lusió. I la indignació. Davant meu hi seu n’Ona. “Feia anys que no ens vèiem i ara en poques setmanes ens hem vist dues vegades”. Sí, a l’Assemblea de Porreres i ara avui. N’Arnau, el seu fill, du una pancarta que li ha fet la padrina, que ha quedat a casa guardant la seva germaneta, amb uns graus de febre: “InúTILs, l’esTIL del TIL és hosTIL”.
11.08 h Estació de Palma. Ens hi espera un equip de TVE-Balears. En Jaume Oliver, gran professional i millor persona, com se sol dir, espera amb un càmera al costat per treure plans de l’arribada de la marxa verda. Arriba el tren de Manacor i el degotís és constant. Per dins Palma, entre el formiguer del tràfec matinal s’hi deixen veure taquetes de dignitat, marques de la utopia. Així com ens acostam les taquetes verdes s’ajunten i creixen com una taca d’oli, malles dins el brou xafogós d’aquest setze de setembre nascut per a la història. Pel carrer la gent ens mira, i ens somriu còmplice. Nosaltres inflam el pit perquè sabem que ja tenim la primera batalla guanyada: la de la dignitat.
12.00 h Consolat de la Mar. L’esplanada davant la seu de la presidència del Govern balear queda petita. Envaïm també el passeig Sagrera. Arreu hi ha companys d’ara i de sempre. Ens saludam solidaris, ens abraçam i ens besam. “I al teu institut?”. “Al nostre un cent per cent, i quasi tots som aquí”. “I a la teva escola?”. “Un 80, n’hi ha hagut dos que no han volgut fer vaga”. Ens travessa per davant una pancarta en àrab i en francès portada per unes al·lotes amb vel. Veig una companya de carrera que ha sortit de la feina un moment per venir a donar-nos suport. Em diu que el seu fill hi és, però que no el veu. La ronda de salutacions aviat queda interrompuda pels crits dels manifestants: “Consellera, dimissió! Consellera, dimissió”. Parlaments dels representants sindicals i de l’Assemblea de Docents. Xifres històriques de seguiment. A la pública se supera el 90 per cent. Amb ulls atònits, ens arriba la notícia que el govern sols admet el 22 per cent de seguiment. A les escoles i instituts no hi ha professors. Encastellat dins l’orgull i la supèrbia, Bauzá es nega a rebre els representants sindicals. Acabats els parlaments, s’aprofita l’equip de so per posar banda sonora a la concentració. “Si tu l’estires fort per aquí, i jo l’estiro fort per allà”. Un grup d’alumnes clòniques amb cintura inexistent, xorts minúsculs i camisetes de tiretes canten abraçades. Els passa per devora un senyor amb el cap blanc i els ulls vidriosos cantant a tota veu. Damunt un banc del passeig Sagrera un sindicalista veterà canta acompanyant-se dels braços i d’un somriure. Mir de cantar, però l’emoció em trenca la veu, amarat de la noblesa del nostre clam, exaltat per la supèrbia dels qui ens comanden. Devora jo sona un corn, i torn a riure: veig el fill de la meva companya de carrera, aguantant una pancarta ben davant el portal del Consolat.
14.00 h Restaurant Es Bri: hi anam per dinar amb la meva germana. Pel camí, una dona amb accent sud-americà ens ha aturat per demanar-nos que eren aquelles camisetes. Li explicam les nostres reivindicacions: “No pude estar, pues, pero sepan que estoy con ustedes”. Arribam al restaurant: “Volíem dinar?”. “Heu cridat per demanar taula?”. “No”. “Idò no sé com anirà perquè a la gent que no crida no n’hi donam”, ens diu en Pep mirant les nostres camisetes. Al restaurant hi trobam també un inspector depurat i un exalt càrrec educatiu, que conversen animadament sobre la qüestió.
16.14 h Formiguetes verdes retornen cap a casa amb el tren. Ens asseim i som majoria els del nostre color. A les cadires del costat una dona ens demana com ha anat, i ens diu que sap com estan les coses, que la seva filla i els seu gendre també han fet vaga, “bé, ella no, perquè estava de guàrdia”. De serveis mínims, volia dir ella. “Estam amb voltros”, ens diu. La meva germana contesta que “gràcies” amb la veu trencada. I jo mir per la finestra amb els ulls banyats i alçant el cap per aspirar fondo. Davant nosaltres hi seuen dues dones joves. Una és quilla. L’altra, d’aspecte més elegant, però d’un punt ranci. La primera ens demana què ha passat avui. “Ah, no en sabia res, la meva filla fa segon de batxillerat a Madre Alberta i allà no hi ha hagut vaga”. Ens diu que comprèn els nostres motius i es demana com és que a la seva escola no hi ha hagut res d’això… Davalla a Marratxí. L’altra dona, la més elegant, ens confessa ara: “Jo també hi vaig anar a Madre Alberta, allò és una bombolla on no hi arriba res del que passa al carrer”. I segueix: “Han tocat les dues coses que funcionaven bé, sanitat i educació, i això és sagrat”. “Però els metges sí que es varen revoltar i s’aconseguiren coses”, dic jo. Em rebat: “Les coses estan molt malament, els metges ens diuen que en el tractament de moltes malalties hem anat deu anys enrere, no hi ha recursos”.
17.00 h For tecnical risons hem de canviar de tren a l’enllaç. Dues mestres, una de manacorina i l’altra felanitxera, amb la camiseta verda vénen carregades amb bosses de Zara i Nespresso. “Tu, les dependentes de Zara, quan ens han vistes… ‘estamos con vosotros’, ens han dit”. Pel Born, la policia demanava la documentació a la gent verda. A l’enllaç, tots de verd esperant el tren de gasoil, pensam i reim: “Meam si vendran aquí a denunciar-nos per reunió indeguda!”. Dins el tren altra volta, repàs el mòbil amb centenars de whatsapps, sms, correus electrònics. Informació, propaganda, suports d’amics, de familiars. Sí: tenim el suport social!
17.30 h Manacor. Cafè Can Lliro. “O tu també hi eres?” Hi ha majoria de camisetes verdes, i totes havien estat a Palma. Entre la gentada, els manacorins no ens havíem trobat. I ara, aquí, ningú parla de res més. A Catalunya Ràdio un jove concentrat a la plaça de Sant Jaume de Barcelona explica que “som aquí perquè no volem que quedi cap racó dels Països Catalans on no s’ensenyi en la nostra llengua”.
22.30 h Ara escric això de vetlada, davant la televisió mirant El Convidat i n’Albert Om i n’Iniesta. I pens que sí, que tenim “il·lusions dins les maletes, i que tocam els somnis de puntetes, i que junts, junts, segur que podem arribar més lluny”. M’adormiré i pensaré en tu, docent, en tu, alumne, i en vosaltres, pare i mare. Pensaré en vosaltres, gent d’aquest país que el voleu sa, i franc, i solidari. Que voleu igualtat d’oportunitats i ensenyament en la nostra llengua, i recursos perquè tots ho puguem ser tot, junts, perquè junts podrem arribar més lluny. Pens en tu, i en tu, i en tu, que avui hem fet el més fàcil, i que la batalla començarà demà. Pens en tu, i cant, perquè “el teu color és el verd, que tens els ulls de lliure molt marcats, te trobarà, perquè ell ha vist la vida sense temps per descansar… Crida, camí sense sortida i no, no esperis en ser gran, que tot canvia”. No esperis. Demà, que ja és avui per vosaltres, tothom a les onze davant el Parlament. Jo duré camiseta neta, perquè en tenc dues, brut i net. No abaixarem els braços! Si estiram tots, segur que tomba!

La reflexió

 
1. Més que les mesures que pugui haver pres aquest Govern, allò que realment ha fet vessar el tassó de la impaciència ha estat l'actitud bel·ligerant que ha mantingut en tot moment amb el col·lectiu de docents.
2.Igual que la vaga no va començar per reclamar millores salarials tampoc no va acabar per motius econòmics. La vaga va acabar, sobretot, per esgotament físic i emocional dels docents, per la por de perdre el suport dels pares i per un sentit del deure professional dels vaguistes. El moviment, mentrestant, ha continuat més viu que mai durant tot el curs, amb assemblees multitudinàries i accions amb gran participació activa.
3. Bauzá i Camps ja han perdut, fa estona. Però a mi sempre em queda un endarrer: Tornaran els mil professors que quedaren al carrer fa dos anys? Es recompondran els equips d'orientació? I les beques de transport i menjador, es tornaran a dotar adequadament? Hi haurà doblers per a tot això?
4. Espanyol o anglès: la repressió als desobedients es fa des del cos d'inspectors, que vetlen, sobretot, perquè les classes que s'ha establert que siguin en espanyol es facin en aquesta llengua. Una pancarta ho deia molt clar: ara diuen que per aprendre anglès hem d'estudiar matemàtiques en castellà. I per si encara quedaven dubtes: José Ramón Bauzá ho va dir clar i llampant a Guillem Barceló en una trobada que tengueren a l'aeroport (només es poden trobar a aeroports, perquè al Consolat no ens hi volen): "El que jo vull és que la gent aprengui castellà". I encara li faltava dir: "El que no vull, és que aprenguin català".
5. Autoestima. Els mallorquins, els illencs en general, han actuat massa sovint amb un autoodi paralitzant. La capacitat d'organització, de mobilització, de comunió envers una causa, amb dos puntals de la societat com són l'educació i la llengua com a eixos vertebradors, ha servit perquè els illencs creguem en nosaltres mateixos i que tenim opcions reals de canviar les coses des de baix. Aquest moviment ens ha canviat i duim la victòria pintada a la cara, de verd, clar.