dimarts, 11 de novembre de 2014

Desxifrem la LOMCE. Preàmbul (II)

Els fonaments ideològics d'una llei segregadora, classificadora i selectiva



La LOMCE en general -i en particular el seu preàmbul- és una caricatura del rigor legislatiu i de la importància que cal donar a l’educació. També és una llei que anul·la moltes possibilitats de formació i expressió dels alumnes en el llenguatge musical i artístic o en el camp del pensament crític. Una llei retrògrada i carregada de contradiccions.

Que al preàmbul hi trobarem mentides, incoherències i contradiccions es fa palès quan hi llegim, al final de capítol V, aquesta frase impactant:
Esta Ley Orgánica es el resultado de un diálogo abierto y sincero (???), que busca el consenso, enriquecido con las aportaciones de toda la comunidad educativa.

Les manifestacions arreu de l’estat contra aquesta llei imposada, pel que es veu, no tenien raó de ser. De fet, quan parlen d'educació inclusiva, el que fan realment és una llei segregadora, classificadora i selectiva. Al mateix temps, quan parlen de flexibilitat per escollir, el que significa és que els alumnes podran decidir a partir de les seves capacitats que els hauran avaluat de forma externa al centre. I converteixen, a més, la FP en un lloc de destinació d'alumnes 'exclosos' del sistema educatiu.

Les contradiccions no sols es troben entre el preàmbul i el text normatiu (que n’hi ha, i moltes, com veurem), sinó que també afecten el propi preàmbul que es contradiu amb ell mateix. Vegem com tracta la funció equilibradora i compensatòria de l’educació. Al final de capítol I hi llegim:
Solo un sistema educativo de calidad, inclusivo, integrador y exigente, garantiza la igualdad de oportunidades.

Però només quatre paràgrafs abans, en el mateix capítol, havíem llegit:
La lógica de esta reforma se basa en la evolución hacia un sistema capaz de encauzar a los estudiantes hacia las trayectorias más adecuadas a sus capacidades.

I dins el text podrem trobar-hi a què consisteix aquesta “canalització”.
La flexibilización de las trayectorias, de forma que cada estudiante pueda desarrollar todo su potencial, se concreta en el desarrollo de programas de mejora del aprendizaje y el rendimiento en el segundo y el tercer curso de la Educación Secundaria Obligatoria, la Formación Profesional Básica, la anticipación de los itinerarios hacia Bachillerato y Formación Profesional, y la transformación del actual cuarto curso de la Educación Secundaria Obligatoria en un curso fundamentalmente propedéutico y con dos trayectorias bien diferenciadas.

Sota l’epígraf “inclusiu”, com veim, es desenvolupa una llei segregadora, classificadora i selectiva. Al capítol X hi llegim:
… la posibilidad de elegir entre distintas trayectorias les garantiza una más fácil permanencia en el sistema educativo… com si l’elecció fos lliure i voluntària per part de l’alumne, quan és clar que qui   decidirà l’itinerari seran les avaluacions de les seves “capacitats”. Com a curiositat, hem comprovat que el terme “equidad” compareix 5 vegades al preàmbul i 3 en el text normatiu, mentre que la paraula “evaluación” (o “evaluaciones”) surt 10 cops al preàmbul i 149 vegades al text normatiu.

Una incoherència que afecta el capítol X, ara que en parlàvem: és un capítol dedicat als itineraris, llur flexibilitat i la permeabilitat entre ells, etc. I, de sobte, el darrer paràgraf sentencia:
Junto a estos principios es necesario destacar tres ámbitos sobre los que la LOMCE hace especial incidencia con vistas a la transformación del sistema educativo: las Tecnologías de la Información y la Comunicación, el fomento del plurilingüismo, y la modernización de la Formación Profesional. Es veu que per quedar bé amb Europa havien de ficar aquesta declaració i no trobaren millor lloc que al capítol X del preàmbul. Un lloc tan bo com qualsevol altre, no és així?


Sobre l’autonomia dels centres i la capacitat de prendre decisions, el capítol VII s’hi aboca decididament. Però quan gratam en el significat de les paraules i llegim que Es necesario que cada centro tenga la capacidad de identificar cuáles son sus fortalezas y las necesidades de su entorno, para así poder tomar decisiones sobre cómo mejorar su oferta educativa y metodológica en ese ámbito, en relación directa, cuando corresponda por su naturaleza, con la estrategia de la administración educativa, entenem a qui se refereix amb això de “poder tomar decisiones”. Si combinam els apartats del setanta-tres al setanta-set, del text normatiu, que parlen sobre l’especialització de centres i el seu finançament en funció dels resultats, i amb la pèrdua gairebé absoluta de les atribucions decisòries del Consell Escolar de centre, queda clar que qui pren les decisions és l’Administració i no el centre educatiu.

Té un interès molt sa constatar com queden en la LOMCE les competències del Consell Escolar: no trobareu cap atribució de l’estil de “aprovar”, “decidir”, “elegir”, “autoritzar”, “controlar”… sinó que els infinitius que el defineixen són: evaluar, conocer, participar, informar, ser informado, conocer, proponer, promover, analizar i elaborar (propuestas). (I en el cas de “participar” es refereix a la participació en la selecció del director, però resulta que (apartat vuitanta-quatre) La selección será realizada por una comisión constituida, por un lado, por representantes de las Administraciones educativas, y por otro, en una proporción mayor del treinta y menor del cincuenta por ciento, por representantes del centro correspondiente. De estos últimos, al menos el cincuenta por ciento lo serán del Claustro del profesorado de dicho centro. Las Administraciones educativas determinarán el número total de vocales de las comisiones y la proporción entre los representantes de la Administración y de los centros. En cualquier caso, deberán dar participación en las comisiones a los Consejos Escolares de los centros. Ja veim que és una participació que pot quedar en pràcticament no res…


El capítol XIII és una apologia de la FP, que seria molt lloable si no fos que dins el text normatiu allò que destaca de la funció de la FP reglada en els nivells bàsics és la seva funció com a destí dels alumnes que no cobreixen les expectatives del sistema.

No podem fer un comentari exhaustiu de mentides i contradiccions, per una qüestió pràctica i estètica, però no podem acabar aquesta segona entrega sense comentar el capítol XIV, referent a l’Educació per a la Ciutadania:
La Recomendación (2002)12 del Comité de Ministros del Consejo de Europa a los Estados miembros sobre la Educación para la Ciudadanía Democrática, de fecha 16 de octubre de 2002, señala que la educación para la ciudadanía democrática es esencial para promover una sociedad libre, tolerante y justa y que contribuye a defender los valores y principios de la libertad, el pluralismo, los derechos humanos y el imperio de la ley, que son los fundamentos de la democracia.

I quina conseqüència té aquesta aparent assumpció de la recomanació? Idò la supressió de l’assignatura “Educació per a la ciutadania” a secundària, amb l’argumentació següent: Esta Ley Orgánica considera esencial la preparación para la ciudadanía activa y la adquisición de las competencias sociales y cívicas, recogidas en la Recomendación del Parlamento Europeo y del Consejo de 18 de diciembre de 2006 sobre las competencias clave para el aprendizaje permanente. En el contexto del cambio metodológico que esta Ley Orgánica propugna se aborda esta necesidad de forma transversal al incorporar la educación cívica y constitucional a todas las asignaturas durante la educación básica, de forma que la adquisición de competencias sociales y cívicas se incluya en la dinámica cotidiana de los procesos de enseñanza y aprendizaje y se potencie de esa forma, a través de un planteamiento conjunto, su posibilidad de transferencia y su carácter orientador.

Us imaginau que Europa fes una recomanació per a la intensificació de l’aprenentatge de les matemàtiques i a Espanya es decidís eliminar l’assignatura de matemàtiques i ordenar el seu ensenyament de forma transversal per incorporació a totes les assignatures? Caricatura? Potser. Però també la LOMCE en general i en particular el seu preàmbul és una caricatura del rigor legislatiu i de la importància que cal donar a l’educació.